EL SERMÓ

El Carnaval de Solsona fa dies que s’ha acabat, però l’eco encara ressona.

Si l’any passat la polèmica la va generar el cartell, enguany ha rebut el sermó. La polèmica, val a dir-ho, comparteix amb el sermó els seus origens, la rumorologia, el m’han dit que, diuen que, es veu que...

El Sermó del Carnaval és l’equivalent sarcàstic i irònic del típic pregó de festes d’una festa major. I el Carnaval, sobretot el diumenge amb el format actual, és la parodia de la Festa Major. Solsona per Carnaval es riu d’ella mateixa.
Si hom no parteix d’aquesta premissa, la festa no s’entén.

Aquests dies s’ha dit i escrit de tot sobre el sermó. Ja sigui cert o fals, fundat o infundat, ben dit o mal dit, amb afany de millorar-lo o amb ganes de matar-lo per sempre.

El sermó d’enguany ha sigut diferent a d’altres anys. Per començar a perdut l’estructura rimada que tenia fins al moment. Aquest fet no és tant insignificant com pot semblar. L’estructura rimada ajudava a la persona oient ha recordar-li en tot moment que el sermó és una opereta, un espectacle dins d’un espectacle.
Una altre canvi que vaig observar és també de caire poètic. Ens molts moments, gairebé tots, és deien les coses pel seu nom, i les persones pel seu nom. Va ser un sermó directe.
Va evitar metàfores, eufemismes, o qualsevol altre recurs literari per dir i no dir.
Personalment, i en conjunt, m’agrada més així, en prosa i sense embuts. A les dotze del migdia, dret i cansat al bell mig de la plaça, vaig agrair aquell exercici de transparència dialèctica.

L’altre tret diferenciador d’aquest sermó és que ha “rebut” tothom. Polítics, entitats i persones del carrer. En general, em va semblar interessant. Ha Solsona no només hi ha polítics! Per sort, moltes de les coses que es fan a la ciutat estan desvinculades dels actes oficials de l’Ajuntament, i moltes de les activitats promogudes per l’Ajuntament les realitzen entitats. Tot aixó també es Solsona, i com a Solsona podem i hem de riure del que fem i qui som.

La resta del sermó era igual.

El sermó no és ni cert ni fals. El sermó en si mateix no és res. Es tan sols un altaveu, que diu ben alt allò que els mata-rucs diem amb veu baixa la resta de l’any, sense importar-nos si realment el que expliquem o ens expliquen és cert o fals. Com deia l’Oriol, hi ha gent que s’esgarrifa de sentir en veu alta allò que normalment diuen a cau d’orella... Però ningú ho vol reconèixer...

Puc entendre que persones i entitats es molestessin en sentir el seu nom a la plaça. Coi és ben normal. El que ha de saber aquesta gent, és que el sermó no s’inventa res. Les coses que es diuen no apareixen com un bolet al sermó, són coses que la ciutat en va plena, que la gent comenta al bar, al pub, amb la parella, amb els amics, a la feina, amb els seus pares, amb els seus fills ... Com he dit abans, el sermó tan sols és un altaveu del que TOTS diem tranquil•lament la resta de l’any.

Finalment, i com tot a la vida, les coses poden millorar. I no tot dins del sermó estava bé. Hi ha coses ha canviar per millorar-lo de cara a l’any vinent. I l’any vinent s’haurà de canviar coses per l’altre, ...

Tot això no és un escrit per defensar a capa i espasa el sermó. A mi també em van desagradar parts, només faltaria. Únicament li volia treure ferro, i dir tranquil•lament el que feia dies que pensava.

Per això entenc la posició adoptava per la Junta. El sermó només té sentit dins de la plaça durant el Carnaval. Ara, en plena quaresma deixem que les aigües tornin al riu, i mengem-nos uns bunyols de l’Iu per pair la festa...