18 de setembre del 2007

AMATEUR

Si existeix una paraula que ha guanyat protagonisme des de l’aparició d’internet, aquesta és amateur.

Amateur prové del francès, i no vol dir res més que aficionat, és a dir, que hom no és un professional.

Si introduïm la paraula amateur al buscador ens apareix això:

Resultats 1 - 10 d'aproximadament 92.600.000 per a amateur. (0,10 segons)

Els documents poden ser vídeos, fotos, relats,... El gènere per excel·lència associat a aquesta paraula és sens dubte el pornogràfic, però no l’únic. Cinema, literatura, fotografia, qualsevol disciplina pot generar aficionats.

Doncs bé, el gènere documentals de naturalesa, pal de paller de La 2 i el Canal 33, i que National Geographic i altres productores dominaven a la perfecció, també té la seva versió amateur.

El vídeo en qüestió és diu “ Battle at Kruger “ hi ha estat visualitzat 17.048.463 vegades durant 4 mesos ( poca broma! )

Espero que us agradi.




23 de maig del 2007

CIÈNCIA



No hi ha límits preestablerts a la nostra consciència.
L'atzar evolutiu ens va fer conscients del que ens envolta, i el que ens envolta ens ha fet conscients del que som: la matèria feta consciència.

Carbonell/Hortolà

19 de maig del 2007

HOUSE

Genial!
Simplement House...


4 de maig del 2007

CINEMA 2

Qui busca...
Els que em coneixeu ja sou conscients de la meva vena cinèfila i/o freak.
He trobat aquesta perla.
Disfruteu-la com ho he fet jo!

3 de maig del 2007

GÈNESIS


L'últim déu desapareixerà amb l'últim home...
Dubtar coexisteix amb creure.
Afirmar i negar, saber i ignorar: una estona per a la genuflexió, una altra per a la rebel·lió, i això en funció de les ocacions de crear una divinitat o de cremar-la...

Michel Onfray

RUN LIKE HELL

You better run all day
And run all night.
Keep your dirty feelings
Deep inside...


20 de març del 2007

SENSACIONS


Tinc ganes de jugar al revés. Normalment la gent recomana pel•lícules, i desprès un les mira segons les necessitat del moment. I perquè no invertir el procés... Aquí teniu unes sensacions i les pel•lícules responsables.

Satisfacció: Ocean’s Eleven
Eufòria: El club de la lucha
Coneixement: Citizen Kane
Curiositat: Primavera, verano, otoño, invierno, primavera,..
Frustració: Seven
Emoció: Salvador
Felicitat: Amelie
Ràbia: Elephant
Gelosia: Un Día de Furia

I vosaltres?

7 de març del 2007

EL MÓN AL REVÉS

Us heu preguntat mai quantes vegades sou tractats de lladre durant un dia qualsevol?
Segurament moltes...
Vivim en una societat amb els principis cap per avall. I sobretot un: la presumpció d’innocència.
L'article 24.2 de la Constitució espanyola estableix el principi de presumpció d'innocència, el qual determina que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari.
Un pot pensar que m’estic referint al tractament que els mitjans de comunicació donen a presumptes culpables, fet que es dona molt sovint, però no.
Com deia al principi, tots, absolutament tots, som tractats de lladres cada dia. La nostra presumpta innocència és converteix diàriament en paper mullat.
Cada cop que sortim d’un supermercat i passem per un arc detector, hem de demostrar la nostra innocència. Qualsevol establiment amb arc detector a la porta tracta els seus clients com a lladres. I ha nosaltres tan ens fa!
Com a mínim ens haurien de demanar perdó si al sortir no sona el xiulet...
Cada cop que en un gran centre comercial, al pagar en efectiu, posen el nostre bitllet sota la llum negra, ens tracten d’estafadors. Ep, i agraïts, només faltaria...
La vulneració de principis bàsics és un fet. I això passa perquè volem i ens deixem.
Els aeroports s’han convertit en fabriques de vexació sota el pretext de la seguretat. Fa un any, al aeroport de Dublín, tots els que volíem embarcar ens havíem de descalçar per demostrar no sé ben bé que. Cada cop que viatjo en avió, he de demostrar infinitat de vegades que ni sóc un terrorista, ni un traficant, ni ves a saber que. Presumpció d’innocència?
Ja ho deia Erich Fromm, tenim por a la llibertat...

5 de març del 2007

EL SERMÓ

El Carnaval de Solsona fa dies que s’ha acabat, però l’eco encara ressona.

Si l’any passat la polèmica la va generar el cartell, enguany ha rebut el sermó. La polèmica, val a dir-ho, comparteix amb el sermó els seus origens, la rumorologia, el m’han dit que, diuen que, es veu que...

El Sermó del Carnaval és l’equivalent sarcàstic i irònic del típic pregó de festes d’una festa major. I el Carnaval, sobretot el diumenge amb el format actual, és la parodia de la Festa Major. Solsona per Carnaval es riu d’ella mateixa.
Si hom no parteix d’aquesta premissa, la festa no s’entén.

Aquests dies s’ha dit i escrit de tot sobre el sermó. Ja sigui cert o fals, fundat o infundat, ben dit o mal dit, amb afany de millorar-lo o amb ganes de matar-lo per sempre.

El sermó d’enguany ha sigut diferent a d’altres anys. Per començar a perdut l’estructura rimada que tenia fins al moment. Aquest fet no és tant insignificant com pot semblar. L’estructura rimada ajudava a la persona oient ha recordar-li en tot moment que el sermó és una opereta, un espectacle dins d’un espectacle.
Una altre canvi que vaig observar és també de caire poètic. Ens molts moments, gairebé tots, és deien les coses pel seu nom, i les persones pel seu nom. Va ser un sermó directe.
Va evitar metàfores, eufemismes, o qualsevol altre recurs literari per dir i no dir.
Personalment, i en conjunt, m’agrada més així, en prosa i sense embuts. A les dotze del migdia, dret i cansat al bell mig de la plaça, vaig agrair aquell exercici de transparència dialèctica.

L’altre tret diferenciador d’aquest sermó és que ha “rebut” tothom. Polítics, entitats i persones del carrer. En general, em va semblar interessant. Ha Solsona no només hi ha polítics! Per sort, moltes de les coses que es fan a la ciutat estan desvinculades dels actes oficials de l’Ajuntament, i moltes de les activitats promogudes per l’Ajuntament les realitzen entitats. Tot aixó també es Solsona, i com a Solsona podem i hem de riure del que fem i qui som.

La resta del sermó era igual.

El sermó no és ni cert ni fals. El sermó en si mateix no és res. Es tan sols un altaveu, que diu ben alt allò que els mata-rucs diem amb veu baixa la resta de l’any, sense importar-nos si realment el que expliquem o ens expliquen és cert o fals. Com deia l’Oriol, hi ha gent que s’esgarrifa de sentir en veu alta allò que normalment diuen a cau d’orella... Però ningú ho vol reconèixer...

Puc entendre que persones i entitats es molestessin en sentir el seu nom a la plaça. Coi és ben normal. El que ha de saber aquesta gent, és que el sermó no s’inventa res. Les coses que es diuen no apareixen com un bolet al sermó, són coses que la ciutat en va plena, que la gent comenta al bar, al pub, amb la parella, amb els amics, a la feina, amb els seus pares, amb els seus fills ... Com he dit abans, el sermó tan sols és un altaveu del que TOTS diem tranquil•lament la resta de l’any.

Finalment, i com tot a la vida, les coses poden millorar. I no tot dins del sermó estava bé. Hi ha coses ha canviar per millorar-lo de cara a l’any vinent. I l’any vinent s’haurà de canviar coses per l’altre, ...

Tot això no és un escrit per defensar a capa i espasa el sermó. A mi també em van desagradar parts, només faltaria. Únicament li volia treure ferro, i dir tranquil•lament el que feia dies que pensava.

Per això entenc la posició adoptava per la Junta. El sermó només té sentit dins de la plaça durant el Carnaval. Ara, en plena quaresma deixem que les aigües tornin al riu, i mengem-nos uns bunyols de l’Iu per pair la festa...