29 de novembre del 2006

HIMNES


Des de fa un bon grapat de mesos, alguns partits polítics ( Faes-PP, PSOE, CiU,...) han decidit refrescar la memòria de la gent utilitzant l’emissió i distribució de “reportatges” de vídeo, on mostren el que deien o feien determinats partits o grups de gent.
Aquesta moda revisionista del passat més recent, m’ha recordat l’obsessió pels símbols que tenia el govern d’Aznar.
Banderes macro-gegants, E’s a les matrícules, deformació del passat ( ja sigui no condemnat dictadures, o pensant que el món va començar l’any 1492) ...
Només hi havia una cosa que no encaixava: L’Himne.
L’himne d’Espanya no té lletra, i per tant no es pot cantar. I per solucionar aquest greuge històric el Sr. Aznar va intentar, crec que sense èxit, que algú escrivís una lletra per l’himne d’Espanya.

Un himne, en els seus inicis, era una forma poètica de composició coral per enaltir fets o persones. Més tard, es converteix en una composició musical revestida de solemnitat per transmetre sentiments greus, com ara pàtria o religió.

Així, l’himne d’Espanya, tot i ser un himne, no transmet cap tipus de valor. Si més no de forma explicita.
Suposo que en Josemari, procliu a visites a la Casa Blanca, en veure els americans entonant aquell himne, devia tenir un pèl d’enveja. I un pèl de ràbia veient els catalans cantat alguna cosa que, al no entendre-la, suposava no molt bona.

En aquests moments, la definició d’Himne és: Composició que exalta accions i idees de l’individu, d’un poble, d’una comunitat o també d’un partit. Per tant un himne ha d’ésser quelcom més que una simple cançó. Ha de dir alguna, ha de tenir una història, un rerafons que la gent que el sent o que el canta, noten i transmeten.

Això és la teoria. I potser que el que jo digui no sigui del tot correcte. Però si voleu entendre que és realment un Himne, mireu un partit de Cèltic o del Liverpool i escolteu quan canten. Posa la pell de gallina...

La cançó és You’ll Never Walk Alone, i la lletra és:


When you walk through a storm
Hold your head up hight,
And don`t be afraid of the dark.
At the end of a storm,
There`s a golden sky,
And the sweet silver song of a lark.

Walk on throught the wind,Walk on throught the rain,
Though your dreams be tossed and blown…

Walk on,walk on,with hope in your heart,
And you`ll never walk alone…You`ll never walk alone.

Walk on,walk on,with hope in your heart,
And you`ll never walk alone…
You`ll never walk alone.




10 de novembre del 2006

RELATS



Envejo els escriptors, i molt!
Converteixen en art una cosa tan aparentment simple com escriure. Tothom, poc o molt escriu.
Una carta, un e-mail, un currículum, una felicitació de Nadal, un poema quan t'ha deixat la teva parella,...
I és llavors quan te n'adones que no saps plasmar sobre el "paper" tot aquell munt d'idees anàrquique que volten pel teu cap.
Comences la frase de cinquanta maneres diferents abans no en trobes una que et faci el pes, però llavors no saps com encadenar el principi amb el que vols dir, i apa, a tornar-hi.
Per això envejo els escriptos...
Un bon amic em va dir una vegada, escriure no és dificil si tens alguna cosa a dir.
Tenia part de raó, perquè si fos així, tothom seria un escriptor, i no és així.
No n'hi ha prou amb els fons, les formes també són inportants.
Jo ho intento, i em surt com em surt. A l'apartat CALAIX DE SASTRE hi ha el primer "capítol" d'algo que vaig escrivint. M'agrada però em causa les frustracions pròpies de no saber escriure.

Per aixó ús recomano aquesta web: Relats en Català .
I trobareu relats de gent que SÍ sap escriure, i si us aventureu, i podeu penjar el vostre ;)

Aquest , és el primer que vaig llegir, i em va agradar molt.

7 de novembre del 2006

GHOST DOG - EL CAMÍ DEL SAMURAI



Sota aquest curiós títol s'amaga una obra mestra de difícil definició.
L'argument és delirant:
Un negre anomenat Ghost Dog (Forest Whitaker) segueix estrictament el modus vivendi del samurais. El codi dels samurais mana una total obediència i servilisme a la figura d'un senyor, on la mort al seu servei és la millor reconpensa que un pot aspirar.El seu senyor és un ancià mafiós italià que forma part d'un clan més propi d'un geriàtric que del crim organitzat. Pasen tots dels seixanta anys. Estan acabats, cansats, anclats a un passat que no els deixa veure ni tan sols el present.
És comuniquen mitjançant coloms missatgers. Ghost Dog les crie i ensinistre. No tenen trcte físic. El primer dia de tardor cobra els treballs fets l'any anterior.
La banda sonora és el hip-hop, de RZA, i que, a la vegada, forma part dels Wu-Tang Clan.
El millor amic de Ghost Dog és un venedor de gelats haitià que nomès parla francès, i el prota nomès parla anglès. Les converses rallen el surrealisme més bèstia per que cadascú parla sense entendre l'altre! Tot i contradir l'essència de la comunicació ( emissor - missatge - receptor ) aquesta es dóna.

Tot i ser una pel·lícula que molts qualificarien de lenta o pesada, recomano que la mireu.
Segur que us sorpren.

Us deixo un petit fragment de l'Hagakure, el llibre-codi del samurai que Ghost Dog llegeix a la pel·lícula:
LA ACTITUD DURANTE LA TORMENTA

Existe lo que se llama la actitud durante la tormenta. Cuando uno es sorprendido por una repentina, se puede o bien correr lo mas aprisa possible o bien colocarse rápidamente bajo los aleros de las casas que bordean el camino. De todos modos nos mojaremos. Si uno ya estuviera preparado mentalmente a la idea de estar mojado, se estaría a fin de cuentas muy poco contrariado con la llegada de la lluvia. Se puede aplicar este principio con provecho en todas las situaciones.








30 de setembre del 2006

EL MEU NOM

El nom que utilitzo aquí, William Blake, és un petit homenatge a una de les millors pel·lícules que he vist.

És Dead Man. Dirigida pel gran Jim Jarmusch, i amb banda sonoro del mestre Neil Young.

Aquí un petit video.

6 de setembre del 2006

La lletra d'una cançó del cantautor solsoní Roger Mas.


EL DIABLE, LA PRINCESA I JO

Un vell somni m'ha deixat a les portes de ciutat.
Dóno voltes per muralles, el sol crema i jo tinc fred.
El meu somni és la princesa i una vida al seu costat.
Jo somio però no puc obrir les portes de ciutat.

Un diable en té les claus.
L'invocaré i em vendré.

El diable m'ha donat les claus de les portes i una cançó.
La cançó és per la princesa, conjur d'amor, m'ha d'estimar.
Un cop dins de la ciutat veig la torre on s'està.
Treu el cap per la finestra i em penjo dels seus ulls.

Ella té rínxols als cabells,
i en una galta una lluna.

Li he fet sentir la cançó i a l'ermita he entrat.
L'antic ciri s'ha banyat a les aigües del seu llac.
Si pogués jo li diria que el diable em té per ell.
Que jo sóc una mentida però que el meu cor és sincer.

Aviat veurà la falsedat,
em deixarà i la perdré.

He quedat amb el diable vull desfer el maleït tracte.
Sé que ella m'estimaria tal com sóc i sense enganys.
El diable m'ha negat deixar-me ser de veritat.
I ara espero la bondat de la princesa de ciutat.

No vull morir lluny del seu costat.
Volaré fins la torre de ciutat.

Disc: CASAFONT. Autor: Roger Mas. Lletra i música: Roger Mas.

Com que últimament fa moooolta calor, publiquem aquesta refrescant foto.
Així podem començar ha pensar amb els mesos que vindran....


5 de setembre del 2006

HOLA!

Benvinguts al mon Fleming 31.
Properament estarem amb tots vosaltres.

Fins aviat...