FLEMING 31

AMATEUR

2007-09-18T12:25:00.001+02:00

Si existeix una paraula que ha guanyat protagonisme des de l’aparició d’internet, aquesta és amateur.

Amateur prové del francès, i no vol dir res més que aficionat, és a dir, que hom no és un professional.

Si introduïm la paraula amateur al buscador ens apareix això:

Resultats 1 - 10 d'aproximadament 92.600.000 per a amateur. (0,10 segons)

Els documents poden ser vídeos, fotos, relats,... El gènere per excel·lència associat a aquesta paraula és sens dubte el pornogràfic, però no l’únic. Cinema, literatura, fotografia, qualsevol disciplina pot generar aficionats.

Doncs bé, el gènere documentals de naturalesa, pal de paller de La 2 i el Canal 33, i que National Geographic i altres productores dominaven a la perfecció, també té la seva versió amateur.

El vídeo en qüestió és diu “ Battle at Kruger “ hi ha estat visualitzat 17.048.463 vegades durant 4 mesos ( poca broma! )

Espero que us agradi.

CIÈNCIA

2007-05-23T18:37:00.000+02:00

No hi ha límits preestablerts a la nostra consciència.
L'atzar evolutiu ens va fer conscients del que ens envolta, i el que ens envolta ens ha fet conscients del que som: la matèria feta consciència.

Carbonell/Hortolà

HOUSE

2007-05-19T18:09:00.000+02:00

Genial!
Simplement House...

CINEMA 2

2007-05-04T01:18:00.000+02:00

Qui busca...
Els que em coneixeu ja sou conscients de la meva vena cinèfila i/o freak.
He trobat aquesta perla.
Disfruteu-la com ho he fet jo!

GÈNESIS

2007-05-03T23:22:00.000+02:00

L'últim déu desapareixerà amb l'últim home...
Dubtar coexisteix amb creure.
Afirmar i negar, saber i ignorar: una estona per a la genuflexió, una altra per a la rebel·lió, i això en funció de les ocacions de crear una divinitat o de cremar-la...

Michel Onfray

RUN LIKE HELL

2007-05-03T23:12:00.000+02:00

You better run all day
And run all night.
Keep your dirty feelings
Deep inside...

SENSACIONS

2007-03-20T00:11:00.000+01:00

Tinc ganes de jugar al revés. Normalment la gent recomana pel•lícules, i desprès un les mira segons les necessitat del moment. I perquè no invertir el procés... Aquí teniu unes sensacions i les pel•lícules responsables.

Satisfacció: Ocean’s Eleven
Eufòria: El club de la lucha
Coneixement: Citizen Kane
Curiositat: Primavera, verano, otoño, invierno, primavera,..
Frustració: Seven
Emoció: Salvador
Felicitat: Amelie
Ràbia: Elephant
Gelosia: Un Día de Furia

I vosaltres?

EL MÓN AL REVÉS

2007-03-07T12:27:00.000+01:00

Us heu preguntat mai quantes vegades sou tractats de lladre durant un dia qualsevol?
Segurament moltes...
Vivim en una societat amb els principis cap per avall. I sobretot un: la presumpció d’innocència.
L'article 24.2 de la Constitució espanyola estableix el principi de presumpció d'innocència, el qual determina que tothom és innocent mentre no es demostri el contrari.
Un pot pensar que m’estic referint al tractament que els mitjans de comunicació donen a presumptes culpables, fet que es dona molt sovint, però no.
Com deia al principi, tots, absolutament tots, som tractats de lladres cada dia. La nostra presumpta innocència és converteix diàriament en paper mullat.
Cada cop que sortim d’un supermercat i passem per un arc detector, hem de demostrar la nostra innocència. Qualsevol establiment amb arc detector a la porta tracta els seus clients com a lladres. I ha nosaltres tan ens fa!
Com a mínim ens haurien de demanar perdó si al sortir no sona el xiulet...
Cada cop que en un gran centre comercial, al pagar en efectiu, posen el nostre bitllet sota la llum negra, ens tracten d’estafadors. Ep, i agraïts, només faltaria...
La vulneració de principis bàsics és un fet. I això passa perquè volem i ens deixem.
Els aeroports s’han convertit en fabriques de vexació sota el pretext de la seguretat. Fa un any, al aeroport de Dublín, tots els que volíem embarcar ens havíem de descalçar per demostrar no sé ben bé que. Cada cop que viatjo en avió, he de demostrar infinitat de vegades que ni sóc un terrorista, ni un traficant, ni ves a saber que. Presumpció d’innocència?
Ja ho deia Erich Fromm, tenim por a la llibertat...

EL SERMÓ

2007-03-05T13:23:00.000+01:00

El Carnaval de Solsona fa dies que s’ha acabat, però l’eco encara ressona.

Si l’any passat la polèmica la va generar el cartell, enguany ha rebut el sermó. La polèmica, val a dir-ho, comparteix amb el sermó els seus origens, la rumorologia, el m’han dit que, diuen que, es veu que...

El Sermó del Carnaval és l’equivalent sarcàstic i irònic del típic pregó de festes d’una festa major. I el Carnaval, sobretot el diumenge amb el format actual, és la parodia de la Festa Major. Solsona per Carnaval es riu d’ella mateixa.
Si hom no parteix d’aquesta premissa, la festa no s’entén.

Aquests dies s’ha dit i escrit de tot sobre el sermó. Ja sigui cert o fals, fundat o infundat, ben dit o mal dit, amb afany de millorar-lo o amb ganes de matar-lo per sempre.

El sermó d’enguany ha sigut diferent a d’altres anys. Per començar a perdut l’estructura rimada que tenia fins al moment. Aquest fet no és tant insignificant com pot semblar. L’estructura rimada ajudava a la persona oient ha recordar-li en tot moment que el sermó és una opereta, un espectacle dins d’un espectacle.
Una altre canvi que vaig observar és també de caire poètic. Ens molts moments, gairebé tots, és deien les coses pel seu nom, i les persones pel seu nom. Va ser un sermó directe.
Va evitar metàfores, eufemismes, o qualsevol altre recurs literari per dir i no dir.
Personalment, i en conjunt, m’agrada més així, en prosa i sense embuts. A les dotze del migdia, dret i cansat al bell mig de la plaça, vaig agrair aquell exercici de transparència dialèctica.

L’altre tret diferenciador d’aquest sermó és que ha “rebut” tothom. Polítics, entitats i persones del carrer. En general, em va semblar interessant. Ha Solsona no només hi ha polítics! Per sort, moltes de les coses que es fan a la ciutat estan desvinculades dels actes oficials de l’Ajuntament, i moltes de les activitats promogudes per l’Ajuntament les realitzen entitats. Tot aixó també es Solsona, i com a Solsona podem i hem de riure del que fem i qui som.

La resta del sermó era igual.

El sermó no és ni cert ni fals. El sermó en si mateix no és res. Es tan sols un altaveu, que diu ben alt allò que els mata-rucs diem amb veu baixa la resta de l’any, sense importar-nos si realment el que expliquem o ens expliquen és cert o fals. Com deia l’Oriol, hi ha gent que s’esgarrifa de sentir en veu alta allò que normalment diuen a cau d’orella... Però ningú ho vol reconèixer...

Puc entendre que persones i entitats es molestessin en sentir el seu nom a la plaça. Coi és ben normal. El que ha de saber aquesta gent, és que el sermó no s’inventa res. Les coses que es diuen no apareixen com un bolet al sermó, són coses que la ciutat en va plena, que la gent comenta al bar, al pub, amb la parella, amb els amics, a la feina, amb els seus pares, amb els seus fills ... Com he dit abans, el sermó tan sols és un altaveu del que TOTS diem tranquil•lament la resta de l’any.

Finalment, i com tot a la vida, les coses poden millorar. I no tot dins del sermó estava bé. Hi ha coses ha canviar per millorar-lo de cara a l’any vinent. I l’any vinent s’haurà de canviar coses per l’altre, ...

Tot això no és un escrit per defensar a capa i espasa el sermó. A mi també em van desagradar parts, només faltaria. Únicament li volia treure ferro, i dir tranquil•lament el que feia dies que pensava.

Per això entenc la posició adoptava per la Junta. El sermó només té sentit dins de la plaça durant el Carnaval. Ara, en plena quaresma deixem que les aigües tornin al riu, i mengem-nos uns bunyols de l’Iu per pair la festa...

HIMNES

2006-11-29T18:09:00.000+01:00

Des de fa un bon grapat de mesos, alguns partits polítics ( Faes-PP, PSOE, CiU,...) han decidit refrescar la memòria de la gent utilitzant l’emissió i distribució de “reportatges” de vídeo, on mostren el que deien o feien determinats partits o grups de gent.
Aquesta moda revisionista del passat més recent, m’ha recordat l’obsessió pels símbols que tenia el govern d’Aznar.
Banderes macro-gegants, E’s a les matrícules, deformació del passat ( ja sigui no condemnat dictadures, o pensant que el món va començar l’any 1492) ...
Només hi havia una cosa que no encaixava: L’Himne.
L’himne d’Espanya no té lletra, i per tant no es pot cantar. I per solucionar aquest greuge històric el Sr. Aznar va intentar, crec que sense èxit, que algú escrivís una lletra per l’himne d’Espanya.

Un himne, en els seus inicis, era una forma poètica de composició coral per enaltir fets o persones. Més tard, es converteix en una composició musical revestida de solemnitat per transmetre sentiments greus, com ara pàtria o religió.

Així, l’himne d’Espanya, tot i ser un himne, no transmet cap tipus de valor. Si més no de forma explicita.
Suposo que en Josemari, procliu a visites a la Casa Blanca, en veure els americans entonant aquell himne, devia tenir un pèl d’enveja. I un pèl de ràbia veient els catalans cantat alguna cosa que, al no entendre-la, suposava no molt bona.

En aquests moments, la definició d’Himne és: Composició que exalta accions i idees de l’individu, d’un poble, d’una comunitat o també d’un partit. Per tant un himne ha d’ésser quelcom més que una simple cançó. Ha de dir alguna, ha de tenir una història, un rerafons que la gent que el sent o que el canta, noten i transmeten.

Això és la teoria. I potser que el que jo digui no sigui del tot correcte. Però si voleu entendre que és realment un Himne, mireu un partit de Cèltic o del Liverpool i escolteu quan canten. Posa la pell de gallina...

La cançó és You’ll Never Walk Alone, i la lletra és:

When you walk through a storm
Hold your head up hight,
And don`t be afraid of the dark.
At the end of a storm,
There`s a golden sky,
And the sweet silver song of a lark.

Walk on throught the wind,Walk on throught the rain,
Though your dreams be tossed and blown…

Walk on,walk on,with hope in your heart,
And you`ll never walk alone…You`ll never walk alone.

Walk on,walk on,with hope in your heart,
And you`ll never walk alone…
You`ll never walk alone.

RELATS

2006-11-10T13:23:00.000+01:00

Envejo els escriptors, i molt!
Converteixen en art una cosa tan aparentment simple com escriure. Tothom, poc o molt escriu.
Una carta, un e-mail, un currículum, una felicitació de Nadal, un poema quan t'ha deixat la teva parella,...
I és llavors quan te n'adones que no saps plasmar sobre el "paper" tot aquell munt d'idees anàrquique que volten pel teu cap.
Comences la frase de cinquanta maneres diferents abans no en trobes una que et faci el pes, però llavors no saps com encadenar el principi amb el que vols dir, i apa, a tornar-hi.
Per això envejo els escriptos...
Un bon amic em va dir una vegada, escriure no és dificil si tens alguna cosa a dir.
Tenia part de raó, perquè si fos així, tothom seria un escriptor, i no és així.
No n'hi ha prou amb els fons, les formes també són inportants.
Jo ho intento, i em surt com em surt. A l'apartat CALAIX DE SASTRE hi ha el primer "capítol" d'algo que vaig escrivint. M'agrada però em causa les frustracions pròpies de no saber escriure.

Per aixó ús recomano aquesta web: Relats en Català .
I trobareu relats de gent que SÍ sap escriure, i si us aventureu, i podeu penjar el vostre ;)

Aquest , és el primer que vaig llegir, i em va agradar molt.

GHOST DOG - EL CAMÍ DEL SAMURAI

2006-11-07T16:44:00.000+01:00

Sota aquest curiós títol s'amaga una obra mestra de difícil definició.
L'argument és delirant:
Un negre anomenat Ghost Dog (Forest Whitaker) segueix estrictament el modus vivendi del samurais. El codi dels samurais mana una total obediència i servilisme a la figura d'un senyor, on la mort al seu servei és la millor reconpensa que un pot aspirar.El seu senyor és un ancià mafiós italià que forma part d'un clan més propi d'un geriàtric que del crim organitzat. Pasen tots dels seixanta anys. Estan acabats, cansats, anclats a un passat que no els deixa veure ni tan sols el present.
És comuniquen mitjançant coloms missatgers. Ghost Dog les crie i ensinistre. No tenen trcte físic. El primer dia de tardor cobra els treballs fets l'any anterior.
La banda sonora és el hip-hop, de RZA, i que, a la vegada, forma part dels Wu-Tang Clan.
El millor amic de Ghost Dog és un venedor de gelats haitià que nomès parla francès, i el prota nomès parla anglès. Les converses rallen el surrealisme més bèstia per que cadascú parla sense entendre l'altre! Tot i contradir l'essència de la comunicació ( emissor - missatge - receptor ) aquesta es dóna.

Tot i ser una pel·lícula que molts qualificarien de lenta o pesada, recomano que la mireu.
Segur que us sorpren.

Us deixo un petit fragment de l'Hagakure, el llibre-codi del samurai que Ghost Dog llegeix a la pel·lícula:

LA ACTITUD DURANTE LA TORMENTA

Existe lo que se llama la actitud durante la tormenta. Cuando uno es sorprendido por una repentina, se puede o bien correr lo mas aprisa possible o bien colocarse rápidamente bajo los aleros de las casas que bordean el camino. De todos modos nos mojaremos. Si uno ya estuviera preparado mentalmente a la idea de estar mojado, se estaría a fin de cuentas muy poco contrariado con la llegada de la lluvia. Se puede aplicar este principio con provecho en todas las situaciones.

EL MEU NOM

2006-09-30T21:49:00.000+02:00

El nom que utilitzo aquí, William Blake, és un petit homenatge a una de les millors pel·lícules que he vist.

És Dead Man. Dirigida pel gran Jim Jarmusch, i amb banda sonoro del mestre Neil Young.

Aquí un petit video.

2006-09-06T21:31:00.000+02:00

La lletra d'una cançó del cantautor solsoní Roger Mas.

EL DIABLE, LA PRINCESA I JO

Un vell somni m'ha deixat a les portes de ciutat.
Dóno voltes per muralles, el sol crema i jo tinc fred.
El meu somni és la princesa i una vida al seu costat.
Jo somio però no puc obrir les portes de ciutat.

Un diable en té les claus.
L'invocaré i em vendré.

El diable m'ha donat les claus de les portes i una cançó.
La cançó és per la princesa, conjur d'amor, m'ha d'estimar.
Un cop dins de la ciutat veig la torre on s'està.
Treu el cap per la finestra i em penjo dels seus ulls.

Ella té rínxols als cabells,
i en una galta una lluna.

Li he fet sentir la cançó i a l'ermita he entrat.
L'antic ciri s'ha banyat a les aigües del seu llac.
Si pogués jo li diria que el diable em té per ell.
Que jo sóc una mentida però que el meu cor és sincer.

Aviat veurà la falsedat,
em deixarà i la perdré.

He quedat amb el diable vull desfer el maleït tracte.
Sé que ella m'estimaria tal com sóc i sense enganys.
El diable m'ha negat deixar-me ser de veritat.
I ara espero la bondat de la princesa de ciutat.

No vull morir lluny del seu costat.
Volaré fins la torre de ciutat.

Disc: CASAFONT. Autor: Roger Mas. Lletra i música: Roger Mas.

2006-09-06T18:52:00.000+02:00

Com que últimament fa moooolta calor, publiquem aquesta refrescant foto.
Així podem començar ha pensar amb els mesos que vindran....

2006-09-05T19:24:00.000+02:00

HOLA!

Benvinguts al mon Fleming 31.
Properament estarem amb tots vosaltres.

Fins aviat...